Maria Cristina Vilardell i Jové

M’agrada la bellesa en general, i la natura, i els jocs de colors, des de sempre. El dibuix, la pintura, el collage…; tot el que sigui manualitats em fa sentir-me on em toca ser, i en present. Sóc autodidacta en aquests camps, i entenc que és així com havia de ser; per alguna raó tampoc no em tocava fins passats els 50 anys, de posar-m’hi amb perseverança.

El 2010 començo doncs a dibuixar sobre paper fet a mà, en petit format, amb tinta xinesa, aquarel·la líquida, retolador i llapis. Són obres properes al món de la il·lustració i de vegades al de la miniatura.

El regne vegetal, sobretot, i el diàleg entre els diferents regnes és, en els seus inicis, el motor de la meva expressió. En les composicions que faig hi apareixen tot tipus de plantes, herbes, flors, llavors, arbres… i de vegades algun personatge que prové d’un temps imaginari o llunyà -medieval, o bíblic-, i algun animaló sovint poc identificable. És un univers que es pot qualificar de primitiu o naïf, a vegades d’oníric o al·legòric; en tot cas, sempre imaginari o fruit de les meves visions o somnis. En resulten dibuixos maldestres, i això contribueix eventualment a transmetre una certa frescor o ingenuïtat.

Són primitius, rústics, però alhora estan treballats fins al detall i, vull creure, amb subtilesa en l’encontre entre formes i colors. Constato la seducció que exerceix en mi el pols entre el vermell i el verd, oposats i complementaris, com si es tractés d’una lluita tròpica.

A partir d’un mínim dibuix, m’agrada explorar el xoc entre colors -no només entre vermells i verds-, els límits de cada color en la trobada, la possibilitat d’interrelacionar- se, i com ho fan. No sóc capaç de teoritzar, ni és en la meva natura. Només d’observar. I d’intervenir. I això em remet des de fa un cert temps, paradoxalment, als límits o espais de trobada entre el sagrat i el profà.

Així, amb el temps, una simbologia associada amb allò religiós i una geometria simbòlica afloren cada cop amb més força en les formes que genero. Sento que el que malda per dialogar amb Déu és pla i tirant a recte, però no forçosament rígid; despullat, sense profunditat ni superficialitat -les dimensions són de Déu, no pas de l’home; mancat de perspectiva!; no hi sovintegen les corbes, i menys les sinuositats. A Déu no se’l sedueix.
L’ascensió pauta el nostre anhel… I el descens, la gràcia divina.

És aquesta mirada que em porta a entendre el perquè de la bellesa superior del romànic: Déu es manté més enllà del temps i de l’espai en el cor de l’Univers, i així ho sentien els pintors, i el representaven hieràtic, impassible. I les coses d’aquest món nostre, que són totes d’Ell, testimoniaven aquesta solidesa exempta de manierismes. Els artistes reproduïen allò que era i tal com ho sentien, emparats en el temor, l’admiració i la fe. Sense afegits distorsionadors.

Som ja lluny del Paradís i no podem fer marxa enrere. Estar atents a Déu i pendents del seu alè sento que és el millor que podem fer amb la vida que ens ha donat.

 

A dalt com a baix

A dalt com a baix

Comunió

Comunió

Creu i peix

Creu i peix

L'ull del destí

L’ull del destí

El pare nostre

El pare nostre

Flor en vermells

Flor en vermells

Globàlia

Globàlia

Instint pre romànic

Instint pre romànic

Paisatge interior

Paisatge interior

Tres colors

Tres colors

L'ull de Déu

L’ull de Déu