La proposta

Els inicis

L’any 1990 un petit grup d’amics plantejarem la possibilitat de reunir iniciatives artístiques d’autors contemporanis amb sensibilitat espiritual.

Arran d’aquesta idea, el 1995 es va fundar una associació sense ànim de lucre amb el nom de Zamdart. Durant els anys següents vam dissenyar unes jornades artístiques on hi poguessin convergir diferents disciplines, i, amb aquesta finalitat, el desembre de 1998, se celebraren al Centre Cultural La Marineta de Mollet del Vallès, les I Jornades a l’entorn de l’art sacre amb un programa que va resultar prou satisfactori.

La continuïtat

Enguany, recollint la idea inicial, proposem d’organitzar esdeveniments amb el compromís d’investigar i experimentar sobre els lligams entre art i espiritualitat, comprendre el seu origen i desenvolupament amb la intenció de fer llum sobre la complexa situació contemporània, en la que pensem que és precís trobar respostes al sentit i a la funció de l’art.

Certament, creiem que seria molt interessant donar cabuda a aquesta idea creant un suport físic, un centre on impartir assignatures al llarg de tot l’any, cobrint tot l’arc de l’expressió artística: poesia, escultura, cinema, teatre, fotografia, dansa, pintura, música … i tot l’arc de les tradicions espirituals d’orient i occident: Judaisme, Cristianisme, Islam, Budisme, Taoisme, així com els cultes animistes i xamànics.

La possibilitat real de construir un centre d’art d’aquestes característiques, s’escapa de les nostres capacitats, amb la qual cosa la idea d’aquest centre roman, a hores d’ara, una utopia. Tanmateix, si que podem plantejar-nos la realització de tallers, exposicions, conferències i tot tipus d’activitats que ens condueixin a oferir una reflexió sobre l’origen i la finalitat de l’art des de la seva vessant espiritual, en lloc de fomentar un culte frenètic a les imaginacions, deliris personals i a les competicions del mercat. Això resulta més proper i realitzable, i qui sap si esdevé el primer pas per a una consolidació més acomplerta.

Què entenem per art i espiritualitat

En el sentit d’intentar una comprensió el més precisa possible a propòsit de l’art i l’espiritualitat, obrirem un apartat al nostre blog on recollir les referències que entenem prou fiables i que defineixen d’alguna manera la nostra intenció.

Pel que fa a aquesta breu presentació escrita, ho resumirem de la següent manera:

Diu Schumann: «Enviar llum a les profunditats del cor humà és la missió de l’artista».(1)

Si, aquesta és la gran aventura de l’art.

Perquè enviar llum a les profunditats del que podríem anomenar el nostre abisme?

Goethe ho respon molt bé, tot fent referència a les capacitats de la música: «El so musical te un accés directe fins a l’ànima. Immediatament troba en ella una ressonància perquè l’home “porta la música en si mateix”».(2)

Kandinsky en la seva obra De l’espiritual en l’art fa referència d’una manera ben directa a aquesta necessitat d’orientar la creació artística vers aquest lloc interior, el lloc específic de l’experiència mística:

«Ja es veu que la afinitat general de les obres, afinitat que no es debilita amb els segles sinó que s’incrementa més i més, no radica a l’exterior, sinó en l’arrel de les arrels, en el contingut místic de l’art.»

És des de aquest lloc interior que emergeix una obra lliure. Lliure del culte frenètic a les imaginacions i als deliris personals, i lliure de les competicions del mercat.

Kandinsky ho expressa d’aquesta manera:

«L’artista ha d’estar cec a les formes “reconegudes” o “no reconegudes”, sord als ensenyaments i als desitjos del seu temps. Els seus ulls oberts han de mirar la seva vida interior, i la seva orella ha de prestar sempre atenció a la necessitat interior. D’aquesta manera sabrà utilitzar amb la mateixa facilitat els mitjans permesos i els no permesos.
Aquest és l’únic camí per a expressar la necessitat mística.
Tots els mitjans són sagrats si són interiorment necessaris.
Tots els mitjans són sacrílegs si no brollen de la font de la necessitat interior.» (3)

Aquesta actitud que permet a l’artista començar un camí de retorn a la llibertat, és una vocació que lentament afluixa la seva resistència a desaparèixer i que transmuta en Silenci el seu propi egoisme. Alguns artistes gaudeixen d’aquesta experiència d’abandó i son testimonis d’una obra, que, com diu Kandinsky, «no es debilita amb els segles sinó que s’incrementa més i més.»
Està clar que aquest abandó no s’acostuma a aconseguir sense un esforç inicial, esforç que desapareix quan la obra interior deixa de tenir impediments per a expressar-se:

«L’abandó únicament fructifica després de llargues disciplines i ascesis fecundants aquí resideix el diví secret de la gràcia, de l’amor i del coneixement operatius», diu Louis Cattiaux, pintor parisenc del segle passat en la seva obra Física i metafísica de la pintura. (…)

«Els que tenen èxit en l’art són els que han renunciat a demostrar res després de buscar molt, els que han abandonat l’esforç després d’haver treballat molt, els que ho han retrobat tot després d’haver-ho perdut tot, els que deixen anar i venir el mon, els que han admès la seva ignorància i han deixat aparèixer la seva simplicitat i la seva alegria de ser com deus.

Aquests ja no protesten, ja no jutgen, ja no acumulen, ja no tenen por… son els nens lliures del lliure Univers.» (4)
«L’home es un ésser pensant, però les seves grans obres les realitza quant no calcula ni pensa», diu Eugen Herrigel en el seu formidable llibre Zen en el arte del tiro con arco.
«Hem de reconquerir la innocència infantil amb llargs anys d’exercicis en l’art d’oblidar-nos de nosaltres mateixos.
Després d’aconseguir això, l’home pensa sense pensar, pensa com la pluja que cau del cel, pensa com les onades que es mouen en el mar, pensa com les estrelles que il·luminen el cel nocturn, com el verd fullatge que brolla sota el tebi vent primaveral. De fet, ell mateix és la pluja, el mar, les estrelles, les onades.
Una vegada que l’home ha assolit aquest estat d’evolució espiritual serà mestre zen de la vida. No necessita, com el pintor, del llenç, pinzells i colors. No necessita com l’arquer, de l’arc, sagetes, ni fitó, ni altres recursos.
Utilitza els seus membres, el seu cos, el cap i els òrgans. Perquè, i en això estan d’acord els mestres arquers de tots els temps, l’accés està obert únicament a aquells que s’acosten amb el cor. És a dir, lliures de segones intencions.» (5)

***

Normalment, quan l’artista, i per extensió tota persona d’esperit sensible i inquiet, s’entrega a la seva particular projecció creadora, necessita una base educativa i un punt de referència que li permeti concretar la seva idea. Rarament algú s’atreveix a tocar el piano sense coneixements de la tècnica adequada ni coneixements de solfeig. L’aprenentatge de la tècnica, de la part més física i tangible de l’art, esdevé necessari des del moment que volem consolidar una base sobre la que desenvolupar la creació. Una creació que, a partir d’un cert moment, necessita superar l’abast dels propis límits que l’han forjat i esdevenir lliure i capaç d’oferir una forma nova.

«Educa primerament el teu esperit i les teves mans, i després deixa-les anar lliurement», deia Louis Cattiaux.

Pel que fa a les mans, l’aprenentatge de l’ofici de la disciplina artística és el punt de referència.

Però pel que fa a l’esperit, on trobem el fonament que consolida la capacitat de transcendir els límits i expressar-se amb llibertat? De quines fonts podem beure per a educar el nostre esperit?

La línia de treball que estem intentant consolidar amb l’activitat de Zamdart és la d’establir una connexió entre l’art i les diferents tradicions d’orient i d’occident: Judaisme, Cristianisme, Islam, Budisme, Taoisme, així com els cultes Animistes i Xamànics. Es tracta de buscar en els textos sagrats el contingut inspirador que d’alguna manera ofereixi la possibilitat d’orientar aquesta capacitat d’expressió i creativitat que tots tenim, tan si practiquem un art, com si practiquem el quotidià art de viure. La Bellesa és donada a tothom.

(1) Kandinsky. De lo espiritual en el arte. Barcelona: Paidós, 1996, pàg. 23
(2) Op. cit., pàg. 56
(3) Op. cit., pàg. 68
(4) CATTIAUX, Louis. Física y metafísica de la pintura. Arola Editors. Tarragona: Arola Editors, 1998, pàgs. 78-79
(5) HERRIGEL, Eugen. Zen en el arte del tiro con arco Buenos Aires: Editorial Kier, 2003